Teories psicològiques

Segurament com vosaltres, jo també he tingut experiències variades pel que fa a les diverses teories psicològiques, però no n’he tingut cap de “dolorosa”.

El conductisme l’he viscut en moltes classes de llengua estrangera, per exemple, fèiem exercicis interactius a l’ordinador a l’assignatura d’anglès i els encerts eren recompensats amb un “well done!” o “excellent!”. Tot i això, penso que es una bona manera d’aprendre segons quines coses, ja que l’alumne pot anar al seu ritme d’aprenentatge. 

També he tingut experiències conductistes en altres assignatures, com ara matemàtiques o llengua catalana/castellana. En el cas de les matemàtiques, el professor no ens deixava sortir de classe si no ens sabíem les taules de multiplicar. Ens posàvem en fila davant de la porta i et preguntava una multiplicació: si l’encertaves, podies marxar; si no, t’havies de posar al final de la fila un altre cop!

En el cas de llengua, els professors organitzaven una competició al llarg del curs i al suro de la classe hi havia un rànking. Per pujar posicions havies de contestar bé alguns aspectes gramaticals o fer el mínim de faltes en un dictat. Al final, ens donaven un diploma si quedaves en una de les tres primeres posicions (me’n recordo que em va fer molta ilusió tenint aquest diploma!)

Pel que fa al cognitivisme, a castellà sempre ens feien fer una pluja d’idees i una estructuració abans de redactar un escrit i moltes vegades l’havíem fet entre tots a la pissarra. Vam fer el mateix en algunes classes d’anglès, on el professor dibuixava el típic diagrama per aprendre vocabulari relacionat amb la unitat. Aquí us en deixo un exemple:

Penso que, a la universitat d’ara, s’intenta buscar un aprenent des del punt de vista construccionista, és a dir, que s’interessi, explori i descobreixi el coneixement. El docent deixa de ser la font d’informació i passa a ser el creador de les condicions d’aprenentatge. Ho hem viscut tots amb els ABP de primer i segon curs, amb els quals vaig aprendre molt.

Voldria comentar també una experiència que vaig tenir fa poc, amb un nen de primària a qui li faig classes. Aquest nen, a 6è de primària li estan ensenyant el “past simple” dels verbs en anglès (ja li han donat la famosa llista dels verbs irregulars!!), però no sap fer ús dels possessius i amb prou feines s’enrecorda de posar la “s” a la tercera persona del present. Personalment, crec que li estan ensenyant un coneixement que encara “no li tocaria” i suposo que amb això em puc referir a la Zona de Desenvolupament Pròxim de Vygotski, ja que cada aprenentatge té el seu “moment”.

De la lectura sobre les teoria psicològiques penjada a l’Aula Gobal, m’agradaria fer un esment a David P. Ausubel, perquè va distingir diversos aprenentatges (per recepció, per descobriment, significatiu, etc.). M’agradaria comentar que, personalment, he après molt amb dos tipus d’aprenentatge: per descobriment i significatiu (en qualsevol assignatura, no només en llengües); on jo mateixa he anat fent reflexions i “connexions” amb el material disponible o les meves recerques, segons els meus interessos.