El meu programa/currículum

Per una banda, els cursos que he seguit de primeres llengües (sobretot a l’ESO) han estat basats en la gramàtica tradicional, és a dir, seguíem un ordre gramatical; començant pels noms, passant pels verbs i les conjugacions verbals, els adverbis, etc.

Pel que fa al batxillerat, les coses van canviar una mica. Per exemple, a castellà fèiem un currículum basat en la tipologia de textos, és a dir, ens donava un text i havíem de trobar les característiques específiques (la setmana passada vaig penjar una mostra d’un d’aquests exercicis). A vegades també es treballava el vocabulari i la gramàtica d’aquell text. En canvi, a català fèiem el mateix però de manera més tradicional, era una gramàtica deductiva (primer la definició de què era una instància, per exemple, l’estructura, les característiques, exemples, etc.). Aquí us deixo l’índex del llibre de català:

Per altra banda, en els cursos que he fet de segones llengües, he seguit un currículum basat en estructures sintàctiques (de més fàcils a més difícils), però, sobretot, en el cas de l’anglès, les unitats d’aprenentatge s’agrupaven en centres d’interès (menjar, esports, etc.). Quan feia primària aquest programa encara es veia més clarament:

En el cas de l’alemany he seguit un programa més basat en les funcions comunicatives i els actes de parla, com ara “explicar com et sents”, “explicar els plans”, “descriure una persona”, etc. Aquí teniu dos exemples d'introducció d'unitats: 

    

En algun llibre d’anglès també s’agrupaven els continguts mitjançant preguntes que, en el fons, també es refereixen a funcions comunicatives. Per exemple: can you do a survey about routines? / can you find out what people are doing? / can you talk about your abilities?

Finalment, m'agradaria comentar que hi ha programes que resulten més dinàmics que d'altres, però de tots se'n poden extreure bones activitats d'aprenentatge i bones experiències. De fet, penso que és millor haver tingut una mica de cada...

L’enfocament i l’organització de les meves classes

Per donar una visió més estructurada i entenedora, he fet diverses seccions :)

Programació per objectius i la Taxonomia de Bloom

Tot i que no havia sentit a parlar mai de la Taxonomia de Bloom, he fet classes basades en aquest sistema d’aprenentatge i en la programació per objectius. La majoria de vegades sempre he treballat un tema en concret en les classes de llengua estrangera.

Per exemple, la passiva en alemany . Treballàvem a partir de textos, exercicis, explicació del professor, etc., tot i que hi podia intervenir qualsevol altre concepte (vocabulari nou, repàs d’alguna forma irregular d’un verb, puntuació, etc.). Això es relaciona amb la Taxonomia de Bloom perquè primer teníem la forma de la passiva situada en un text (no us preocupeu pel text en alemany, jo tampoc l’entenc, és un exemple que he trobat!)

...und so, nachdem er den ersten Schritt freiwillig getan, zum zweiten und dritten und immer mehr getrieben wird mit rasend steigender Geschwindigkeit.

 i, un cop entesa (?), podíem anar veient les diferents parts (el verb ser, el verb en passat...).

wird getrieben

Finalment, érem capaços de crear una frase amb un verb passiu, analitzar-la dins d’un text, entendre el seu significat, etc. Per exemple: Ich werde geimpft (jo sóc vacunat).

Deducció o inducció?

En les classes de llengua castellana tenia una professora que ens passava textos literaris (vegeu la foto) i analitzàvem les característiques. A partir d’aquí, ella en explicava les principals característiques dels diferents períodes literaris. Era una classe amb mètode inductiu.

Ara bé, a les classes de llengua catalana, la professora ens explicava la norma gramatical (vegeu fotografia) i aleshores fèiem exercicis. Era un procediment clarament deductiu (que es feia molt dinàmic perquè la professora tenia moltíssimes ganes d’ensenyar).

Personalment, no guardo cap mal record de cap dels dos mètodes, però crec que el procés cognitiu i l’esforç que havia de fer amb el mètode inductiu era més complex i se’m “quedava gravat”. A l’hora d’estudiar per l’examen, notava que ja sabia coses que “no m’havia estudiat”. En altres paraules, penso que el mètode inductiu “em fa aprendre” més. Però cada persona és un món!

La progressió de classe

Quasi sempre faig exercicis d’escalfament, sobretot a l’EOI d’Alemany. Sempre ens posa una pregunta a la pissarra per començar a parlar amb el company o ens pregunta verbs irregulars o els que regeixen datiu, per exemple.

Aleshores ens presenta uns ítems, que els escriu a la pissarra o els trobem en un text del llibre. Posteriorment fem exercicis i els posem en pràctica (pràctiques controlades) i, al final de la classe, ja som capaços (???) d’utilitzar aquell element i aplicar-lo als nostres discursos (pràctiques obertes).

Treball per projectes

L’únic treball per tasques que fet és el crèdit de síntesi (i  tampoc es pot considerar treball per projectes, perquè no té cap finalitat). També feia un crèdit variable de teatre, amb l’objectiu de representar l’obra davant de l’institut, i he participat en concursos literaris (els poemes els fèiem a classe). Però no he fet treball per projectes en les classes de llengües. Crec que és una llàstima, perquè és una manera diferent de treballar i d’aprendre, una manera més activa i més motivadora.

No obstant això, igual que vosaltres, he fet classes d’ABP, algunes més avorrides que altres, segons el tema que es treballés. Eren classes cooperatives, de treball en grup i d’aprenentatge entre iguals. No sé què en penseu vosaltres, però jo opino que la majoria van ser profitoses.

Actiu-receptiu, individual-cooperatiu

He tingut de tot: classes on treballàvem per parelles, algun dia en grups, altres dies individualment. La majoria de classes de primeres llengües eren més individualistes i més aviat tenies un paper receptiu a la classe (el professor parlava). En canvi, les de llengües estrangeres sempre han estat més cooperatives i potser tenies un paper més actiu. Les classes de llengua estrangera que curso actualment són més actives i fem diverses activitats, però, per exemple, a la universitat, penso que tenim classes encara massa receptives, on el professor parla i els alumnes apunten. 

Metodologies

Els aspectes que considero més rellevants en una metodologia és el simple fet d’aprendre. Pot sonar molt típic o molt lògic, però no amb totes les metodologies serveixen per aprendre segons què. Per una banda, les que em semblen més útils, personalment, són l'enfocament comunicatiu i l’aprenentatge cooperatiu perquè penso que saber explicar un concepte a un company vol dir que haver-lo interioritzat. Per altra banda, la metodologia més inútil podria ser la suggestopeadia perquè, segons he entès, no requereix cap concentració per part de l’aprenent.

I jo, quines metodologies he experimentat?

He fet alguns exercicis de metodologies en concret, com ara el famós “Simon says...” de les classes d’anglès (Total Physical Response), però les classes no se centraven en aquesta metodologia. En general, les classes de llengua estrangera s’han centrat en una metodologia comunicativa. He tingut, però, professors de tot tipus. Per exemple, tenia una professora d’Alemanya que em feia fer llistes de vocabulari i aprendre’m les paraules cada setmana... 

En canvi, una altra professora que vaig tenir em feia entendre i recordar el significat de les paraules per com estaven formades (les paraules compostes de l’alemany, que en té moltes!). En aquest últim cas, es posava molt d’èmfasi en el vocabulari, és a dir, era un enfocament lèxic.

Algunes classes d’alemany tenien un enfocament més aviat situacional, ja que amb una mateixa frase “Ich gehe... “(jo vaig...) havíem de completar amb diferents preposicions i declinacions. Ho trobava molt avorrit i poca cosa vaig aprendre...

La primera classe d’alemany de la meva vida va ser una immersió. La professora va entrar i, mentre parlava en alemany, va escriure a la pissarra: Ich heiβe____ und ich komme aus___. Wie heiβt du? Woher kommst du? Nosaltres (pobrets alumnes) havíem d’anar practicant les frases entre nosaltres, intentant pronunciar “aquella cosa impronunciable”.

Una immersió més seriosa va ser l’Erasmus (a Irlanda), on realment “xoques” amb aquella cultura, llengua i societat. Personalment, crec que també és una de les millor maneres d’aprendre. Deixo aquí un petit record...

Pel que fa a les classes de primeres llengües, estaven basades en la gramàtica-traducció amb pinzellades de metodologies comunicatives. 

Teories psicològiques

Segurament com vosaltres, jo també he tingut experiències variades pel que fa a les diverses teories psicològiques, però no n’he tingut cap de “dolorosa”.

El conductisme l’he viscut en moltes classes de llengua estrangera, per exemple, fèiem exercicis interactius a l’ordinador a l’assignatura d’anglès i els encerts eren recompensats amb un “well done!” o “excellent!”. Tot i això, penso que es una bona manera d’aprendre segons quines coses, ja que l’alumne pot anar al seu ritme d’aprenentatge. 

També he tingut experiències conductistes en altres assignatures, com ara matemàtiques o llengua catalana/castellana. En el cas de les matemàtiques, el professor no ens deixava sortir de classe si no ens sabíem les taules de multiplicar. Ens posàvem en fila davant de la porta i et preguntava una multiplicació: si l’encertaves, podies marxar; si no, t’havies de posar al final de la fila un altre cop!

En el cas de llengua, els professors organitzaven una competició al llarg del curs i al suro de la classe hi havia un rànking. Per pujar posicions havies de contestar bé alguns aspectes gramaticals o fer el mínim de faltes en un dictat. Al final, ens donaven un diploma si quedaves en una de les tres primeres posicions (me’n recordo que em va fer molta ilusió tenint aquest diploma!)

Pel que fa al cognitivisme, a castellà sempre ens feien fer una pluja d’idees i una estructuració abans de redactar un escrit i moltes vegades l’havíem fet entre tots a la pissarra. Vam fer el mateix en algunes classes d’anglès, on el professor dibuixava el típic diagrama per aprendre vocabulari relacionat amb la unitat. Aquí us en deixo un exemple:

Penso que, a la universitat d’ara, s’intenta buscar un aprenent des del punt de vista construccionista, és a dir, que s’interessi, explori i descobreixi el coneixement. El docent deixa de ser la font d’informació i passa a ser el creador de les condicions d’aprenentatge. Ho hem viscut tots amb els ABP de primer i segon curs, amb els quals vaig aprendre molt.

Voldria comentar també una experiència que vaig tenir fa poc, amb un nen de primària a qui li faig classes. Aquest nen, a 6è de primària li estan ensenyant el “past simple” dels verbs en anglès (ja li han donat la famosa llista dels verbs irregulars!!), però no sap fer ús dels possessius i amb prou feines s’enrecorda de posar la “s” a la tercera persona del present. Personalment, crec que li estan ensenyant un coneixement que encara “no li tocaria” i suposo que amb això em puc referir a la Zona de Desenvolupament Pròxim de Vygotski, ja que cada aprenentatge té el seu “moment”.

De la lectura sobre les teoria psicològiques penjada a l’Aula Gobal, m’agradaria fer un esment a David P. Ausubel, perquè va distingir diversos aprenentatges (per recepció, per descobriment, significatiu, etc.). M’agradaria comentar que, personalment, he après molt amb dos tipus d’aprenentatge: per descobriment i significatiu (en qualsevol assignatura, no només en llengües); on jo mateixa he anat fent reflexions i “connexions” amb el material disponible o les meves recerques, segons els meus interessos.