1 de juny del 2013

Experiències d'avaluació

He experimentat diversos enfocaments d’avaluació al llarg dels meus anys d’aprenentatge de llengües, però en general ha estat una avaluació sumativa, quantitativa i normativa (sobretot a l’ESO i al batxillerat), ja que la notes eren numèriques (també feien alguns comentaris, però pocs). A vegades tenia una nota en un treball i no sabia ben bé perquè (només hi havia alguns errors marcats). Penso que és molt important que hi hagi comentaris, bàsicament per orientar i guiar l’alumne, per ajudar-lo en el seu aprenentatge.

A primària, en canvi, tenia una avaluació més aviat formativa, qualitativa i ipsativa: no fèiem tants exàmens ni exercicis avaluables (si més no, no n’era conscient) i les notes eren expressades amb  comentaris i informes. Aquí teniu una avaluació de la guarderia:



Ara bé, tota la meva vida (excepte 3r curs i 5è curs d’EOI) he tingut una avaluació continuada, és a dir, els treballs, exercicis i actituds comptaven per la nota final. En general, he tingut heteroavaluació, tot i que a l’ESO fèiem una hora cada setmana de “self-assessment” (autoavaluació). El professor posava fitxes plastificades amb exercicis (i les respectives solucions) en una taula al davant de la classe i exercicis de listening als ordinadors. Nosaltres anàvem creant un dossier amb aquests exercicis que ens autocorregíem. Per tal de portar-ne un control, teníem aquest quadre que veieu a continuació, per anar marcant les fitxes que fèiem, cadascú al seu ritme.


També he tingut experiències de coavaluació (que m’han semblat molt satisfactòries), per exemple, quan havíem de corregir una redacció d’un company o simplement treballant en grup, on has de construir coneixement amb els teus companys.

A més, “he tingut el plaer” de fer tot tipus de proves. Diverses proves de diagnòstic (quan vaig entrar a l’acadèmia d’anglès o a l’EOI) que, molt sovint, serveixen com a proves d’adscripció. També he fet proves d’aprenentatge, a mitjans de trimestre, com ara a l’assignatura de lingüística. Les proves d’assoliment, sens dubte, han estat les més presents a la meva vida: els exàmens finals (de qualsevol assignatura o curs). Finalment, també he fet proves de competència (3r curs i 5è curs d’EOI, i d’aquí uns dies em presento al CAE).

Pel que fa als instruments d’avaluació, he fet tests d’elecció múltiple (típics de l’anglès), tutories amb el professor (per exemple, la tutoria que es fan a meitat de curs), treballs en equip (ABP...), exercicis avaluables de classe, etc. Concretament, recordo una experiència d’un examen oral d’anglès a primària. Una aula amb la meva professora. Una fotografia d’una platja i el dit de la professora assenyalant diversos objectes de la fotografia i jo, recitant paraules en anglès. És un examen que tinc gravat perquè va ser el primer examen oral d’anglès que vaig fer i tenia molta por. A més, va ser el dia en què vaig aprendre la paraula “sand”. Personalment, penso que un examen no només és una eina d'avaluació sinó també d’aprenentatge (jo sempre aprenc coses noves als exàmens!).

La prova de llengua més sorprenent que he tingut (fins ara) va ser a l’ESO. L’enunciat era “Explica todo lo que sepas sobre el renacimiento”. Com podeu veure, era de literatura castellana. M’ho havia estudiat tot, però allò va ser superior a mi, vaig haver de “vomitar” tot el que m’havia estudiat... Finalment, crec que, a vegades, els alumnes no som avaluats en relació amb allò que hem après; algunes proves “trontollen” una mica i no s’acaben d’adaptar als continguts del curs (o bé els continguts del curs no són clars). 

4 comentaris:

  1. Hola, Mireia!

    En general jo també he tingut una avaluació més aviat sumativa, quantitativa i normativa. Penso que gairebé sempre aquests termes van lligats i també els he explicat conjuntament perquè és la descripció de l'avaluació típica i tòpica.

    Però com dius tu, amb els exàmens i amb l'avaluació també s'aprèn sempre i quan, hi estic d'acord, sigui amb comentaris qualitatius. Com tu dius, si a un treball només hi tens un 7 no saps què està bé i què malament, què el proper dia hauràs de millorar i què no, així que de poca cosa et serveix.

    ResponElimina
  2. Hola,

    me ha gustado mucho tu entrada, lo explicas todo muy claramente y yo también recuerdo que en los exámenes he aprendido palabras nuevas que desconocía y que luego, gracias a esta anécdota, cuando he necesitado esas palabras, las he recordado fácilmente.

    ResponElimina
  3. Hola, Mireia!

    Trobo molt curiós el sistema de "self-assessment" que feieu servir durant la secundària. Crec que és una bona manera d'adonar-se dels errors que comet un mateix i de conscienciar-se'n (sempre que no es faci trampa!!). A part d'això, estic totalment d'acord quan comentes que a vegades els alumnes no són avaluats en relació amb els continguts de l'assignatura. Recordo més d'una ocasió que anava amb por a fer un examen perquè el professor/a era capaç de preguntar qualsevol cosa que li vingués de gust o potser d'un nivell de dificultat massa elevat. Ho trobava molt injust, crec que és essencial que hi hagi relació entre els contiguts i l'avaluació.

    Laia

    ResponElimina
  4. Hola, Mireia!

    He vist que has experimentat totes les formes possibles d’avaluació (o pràcticament totes)! Quina sort! A aquest tipus de proves, com la darrera que expliques, i que es basen en un enunciat tan simple com “explica todo lo que sepas de…” els tenia una repulsió absoluta. Sí, eren fàcils perquè allà podies muntar-te tu tot el seu coneixement, recuperar-lo i fer un assaig més o menys correcte. Però… on queda l’aplicació tècnica d’aquests coneixements?

    Jordi

    ResponElimina